dissabte, 20 de desembre de 2014

Joan Vinyoli, 1914-1984



JOAN VINYOLI • 
Encara que una mica tard dins l'any de la celebració del centenari del naixement de Joan Vinyoli, des de la biblioteca volem retre un petit homenatge a aquest poeta català amb aquesta autobiografia. Esperem que en gaudiu !

Joan Vinyoli neix el dia 3 de juliol De 1914 a Barcelona. El seu pare era metge i va morir quan el nostre poeta tenia quatre anys. Per què vam anar a viure a Sant Joan Despí? No en sé ben bé els motius. Suposo que perquè a la mare li havia quedat una pensió molt migrada. Primer vam viure al poble, però, més tard, vam ocupar una torreta molt humil, a frec d'una altra casa dels masovers d'uns rics senyors, a tocar de la via del tren. Hi vam anar la mare del pare, una tia germana de la meva mare, la meva germana, que el dia de morir el meu pare tenia un mes i mig, i jo. Encara recordo la impressió que em feia cada dia el soroll i les espurnes dels carbons encesos que deixava al seu pas l'exprés de Madrid. Més records? Ara em ve al cap la visita que feia amb un noi a una torre anomenada «Los Tilos», on hi havia un ximpanzé en una gàbia, sempre irritat, que després ha sortit en algun dels meus poemes. I l'estudi a cal mestre, que encara donava palmetades a la mà. Però, sobretot, recordo que la torre dels propietaris es va convertir en un catau de lladres, on amagaven les coses. De nit sentíem passes damunt dels nostres teulats. Ens dominava la por i vam acabar encabint-nos a casa nostra amb els masovers.

 • Quan ell té vuit anys tornen a Barcelona. Gràcies a unes coneixences vaig poder anar als jesuïtes de Casp. El meu pare era un metge boníssim i que sentia la professió com un sacerdoci, segons m’han comentat persones que l’havien tractat, i la mare va mirar que la gent que ens coneixia ens ajudés. Als jesuïtes jo hi estava en règim de “classes de favor” com en deien, és a dir, que rebia ensenyança gratuïtament mentre mantingués bones notes. Als setze anys entra a treballar en una editorial. Vaig començar llavors perquè a casa no hi havia diners, senzillament. Els estius? Ah, això sí: la mare aconseguia que poguéssim fer salut, com se’n deia abans, en algun poble, també gràcies a amistats. De més o menys els vuit anys als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, a la Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos. Després de Santa Coloma, però ja casat, vaig passar tres o quatre estius Sant Fost de Capsentelles, al Vallès Oriental, encara que el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur, al Baix Empordà, on he estiuejat cap a vint anys, pràcticament fins que vaig tenir la trombosi. 

Abans d'esclatar la guerra ja col•labora a la pàgina literària de La Publicitat. Com em va anar la guerra? Malament com a tothom, però físicament no hi vaig patir gaire. Primer, amb allò que era fill de dona vídua sense mitjans, no em van cridar. Quan es necessitava gent causa de les baixes, sí que ho van fer. Vaig passar revisió i em van trobar una cosa al cor, de manera que van declarar apte per a serveis auxiliars. La gent de la Institució de les Lletres Catalanes s'interessà perquè pogués romandre aquí, i vaig estar a la Inspecció de Centres de Reclutament i, més tard, a les ordres d’un comissari comunista que es deia Almendros. L'home va portar molt bé amb mi. El gener del 39, dos dies abans que arribessin els franquistes, em digué: «Nosaltres demà sortim cap a França. T'esperem. Però, la mare necessitada i no essent tu cap guerriller ni haver actuat políticament d'una manera activa, potser et convé no anar-te'n. Sort!» Així és que em vaig quedar. Els primers dies foren horribles perquè sentíem que potser mai més no podríem aixecar-nos. A més, en el meu cas, hi havia massa coses personals i inquietants al marge de la política. Sentia, o em semblava sentir autèntica vocació per la vida independent de l'home de lletres i dubtava entre emprendre aquest camí o tornar a l'encadenament burocràtic d'una empresa comercial. Les necessitats econòmiques ineludibles em varen obligar a tornar a la feina d'abans el dia que la mare em va dir que no tenia ni un cèntim per anar a comprar l'endemà. 


 • Efectivament, el poeta ha publicat en plena guerra El primer desenllaç (Barcelona: Edicions de la Residència d’estudiants, 1937), molt lligat a la tradició simbolista. Onze anys més tard publicarà De vida i somni (Barcelona, 1948). La coneixença amb Riba i les lectures de Rilke han estat crucials. Davant del pas del temps i de la irreversible caducitat de la vida abocada a la mort, en un retorn a la natura, el poeta exposa la tensió entre el nostàlgic anhel del somni vagarós i la necessitat d'encastar-se en l’epidermis del quotidià. El 1951 publica el llibre Les hores retrobades que li val el Premi Ossa Menor i un reconeixement públic notori. Es produeix un gran silenci fins a arribar a El Callat, «Llibres de l'Ossa Menor (Barcelona: Proa. 1956) , amb un pròleg-assaig del mateix autor que resulta fonamental per a entendre les seves preocupacions. El procés d'interiorització i d'espiritualització s'ha realitzat, en el més pregon del seu ésser. Set anys més de silenci i d'amistats — Gabriel Ferrater, una de les més íntimes—, fins a arribar a Realitats, «Llibres de l'Ossa Menor» (Barcelona: Proa, 1963).

 • El 1970 marca una fita en la seva producció. Amb Tot és ara i res, «Els llibres de l'Escorpí/Poesia», 2 (Barcelona: Ed. 62, 1970), la seva veu obté un ampli ressò entre els poetes més joves. Tres anys més tard obté el Premi La Lletra d'Or amb Encara les paraules, «Els Llibres de l'Escorpí /Poesia», 15 (Barcelona: Ed. 62, 1973). Ell mateix ha declarat que s'interessa vivament pels joves.

 • Poc temps després, Ara que és tard, «Els Llibres de l'Escor¬pí/Poesia», 27 (Barcelona: Ed 62, 1975), obté el Premi de la Crítica Literària, 1976, i Premi de la Crítica de Serra d'Or, 1976. Es nega a ser candidat al «Premio Nacional de Poesia en Lengua Catalana», 1976, recolzant-se en raons de tipus ideològic. Apareixerà després d'aquest llibre el volum Poesia completa 1937-1975, col. «Cinc d'Oros» (Barcelona: Ariel, 1975) que inclou, també, en diferents apartats, Altres poemes, Traduccions de Rilke i uns apèndixs de diferents autors sobre l'obra vinyoliana a més a més del pròleg de Joan Teixidor. De nou obté el Premi de la Crítica de Serra d'Or per Vent d'Aram, «Els Llibres de l'Óssa Menor» (Barcelona: Proa, 1976). El 1978, després d'haver sofert sis anys abans un infart a Saragossa, en una gestió de treball, pateix una trombosi cerebral amb hemiplegia al costat esquerre, de la qual s'haurà de recuperar lentament. Publica El griu (Barcelona: La Magrana, 1978), que inclou Poemes en prosa, i Francesc Todó li il•lustra Deu poemes per a una edició de bibliòfil (Barcelona: Traça Obra Gràfica, 1979).

 • El 1979 es jubila de la feina i publica Obra poètica 1975-1979, amb un pròleg de M. Martí i Pol (Barcelona: Ed. Crítica, 1979). Poc després surt Cercles, «Els Llibres de l’escorpí/ Poesia», 62 (Barcelona: Ed. 62, 1980), i J. A. Goytisolo selecciona, tradueix i prologa Cuarenta poemas (Barcelona: Lumen, 1980). Encara tornarà a obtenir el Premi de la Crítica Serra d'Or per A hores petites (Barcelona: Ed. Crítica, 1981) i, el mateix any, Feliu Formosa fa la tria i el pròleg d’Antologia poètica, «Llibres de l’Óssa Menor» Barcelona: Proa, 1981). 

• Pel maig del 1979 l'aula Carles Riba de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona li ret un homenatge. Després d'una presentació a càrrec d'Antoni Comas, el poeta llegeix els poemes de Cercles davant d'un auditori, majoritàriament jove, que omple el recinte de gom a gom. 

• El 1981 es presenta a Girona i a Barcelona l'espectacle La mà del foc, interpretat per Maria Josep Arenós i Santi Arisa sobre poemes de Joan Vinyoli.

 • El 1982 es publica Cants d'Abelone, amb un pròleg de Segimon Serrallonga, «Quaderns El Bordiol», 5. Ell mateix explica la motivació d'aquest volum: Abelone és un personatge rilkeà dels Quaderns de Malte Laurids Brigge que desencadena les complexes idees que té Rilke sobre l'amor. 

 • Els dos darrers anys viu sovint a l'Hotel de Vallvidrera a causa de la malaltia i el poeta reprèn la seva vocació natural amb dos poemaris clau: Domini màgic i Passeig d'aniversari, que obté nombrosos premis, entre els quals figuren el de la Generalitat de Catalunya, el Ciutat de Barcelona i el Premio Nacional de Literatura. També tradueix obres de Rilke, que són editades en dos volums: Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985, en edició pòstuma). Mor el 30 de novembre de 1984. Pòstumament es publica la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol, en el recull Barcelona / Roda de Ter (1987). 
 Extret de: Lluís Busquets i Grabulosa, Plomes catalanes d’avui, Barcelona. Edicions del Mall, 1982